dissabte, 17 de novembre del 2007

De la caracterització del text. Intertextualitat

El proppassat divendres vaig introduir el concepte (o la noció) d'intertextualitat.
El text Esperit crític en contenia alguna. Vaig parlar de la diversitat terminològica al respecte i vaig intentar una definició. Són aquelles referències textuals que aporten un plus de densitat informativa al text en què s'insereixen. El lector model hauria de conéixer-les i aplicar-les a la lectura del text.
També vaig introduir el concepte de seqüència textual. Bàsicament distingirem en el textos quatre tipus de seqüència (descriptiva, narrativa, expositiva i argumentativa). Vaig emfasitzar dues paraules SEQÜÈNCIA i PREDOMINA. En els textos que no siguen purs (és a dir, els mixtos) predominarà un tipus de seqüència sobre les altres i caldrà distingir-les.
Vam llegir alguns resums, idees principals i secundàries i l'aplicació de les regles de coherència de Charolles. Vam identificar també variants diatòpiques del text. I vaig posar uns quants exercicis del llibre de text (notícia).

EXERCICI: Escriu 15 línies sobre Descartes i la seua obra.

1 comentari:

Anònim ha dit...

MaRia Peiró Sendra:


René Descartes va néixer a La Haye (França) al voltant del 31 de març de 1596, i va morir a Estocolm l'11 de febrer de 1650. A l'edat de vuit anys fou enviat a una escola jesuïta, anomenada La Flèche, on la seva disciplina i educació sempre destacava. A causa de la seva delicada salut fou la principal benefactora pel bon estudi de la matemàtica. Fins i tot, René Descartes s’arribà a convèncer que totes les ciències haurien de produir resultats tan certs com el de les matemàtiques.
Així doncs, proposà el programa ideal de tota ciència teòrica: construir, amb un mínim nombre de principis, un sistema que donara raó de tots els fets coneguts i que permetera descobrir fets nous. Com sol ocórrer amb freqüència amb les teories revolucionàries, el llegat de Descartes no fou només sols un troballa sinó també una visió. Forçat a recórrer a l’experiència i a les hipòtesis demostrà ser el primer gran mestre del model hipotètic. Aquest ha esdevingut una eina essencial per a qualsevol investigació científica.
Apart de les seves opinions i aportacions científiques, Descartes (pare del racionalisme i, en general, de la ciència moderna) és conegut per la seva defensa i revalorització de la metafísica i la teologia. Davant la decadència de l’escolàstica medieval, Descartes parteix del dubte metòdic que el condueix a la que considerarà la primera certesa sobre la qual caldrà fonamentar tot coneixement. Aquesta primera certesa es formula de la següent manera: "penso, així existeixo" (frase més coneguda, menys correctament, com a "penso, per tant existeixo") per a demostrar, per aquest ordre, l’existència del "jo" (d’un jo immaterial, dualista i barreja de cos i ànima), després l’existència del "món" (doncs el món existeix, tot i que sigui conegut sovint de forma imperfecta) i l’existència de déu (de la qual dóna diverses proves, per exemple l’argument ontològic).
Per tant, en la filosofia cartesiana, l’escepticisme és un primer pas, (no pas el definitiu), per arribar a fer un conjunt de teories que volen defensar, alhora, la ciència empírica, teories metafísiques i la fe religiosa. No obstant això, l’obra de Descartes fou, en gran part, prohibida per part de l’església.
Algunes de les discussions posteriors sobre el pensament de Descartes foren, per exemple, la d'Spinoza [qui afirma que Déu (i no pas l’home ni tampoc el món) és la única substància independent i d’existència pròpia], i la de Hume, [el qual ataca tota la metafísica cartesiana i totes les seves volgudes demostracions de l’existència de Déu, reduint la filosofia en gran part en un "pur empirisme", predecessor del positivisme





Bibliografia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ren%C3%A9_Descartes

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/epis2l9v.htm

http://www.alcoberro.info/planes/descartes.htm

[20 de novembre 2007]