No recorde si quan vaig assistir a aquella funció iniciàtica d''Antaviana' ja havia llegit 'Cròniques de la veritat oculta' o si ho vaig fer poc després. L'any 79 el València Cinema, sala mítica on s'havien covat tantes il·lusions per una cultura democràtica i nostrada, va acollir l'actuació de Dagoll Dagom amb l'enyorat Pepe Rubianes fent de Depa Carelli i Joan Lluís Bozzo interpretant el xiquet que s'inventava la paraula que donava títol a l'espectacle. 'Antaviana', basada en una selecció de contes de Pere Calders ens va mostrar alhora una altra manera de fer teatre i un escriptor fonamental en el nostre prestatge de lectures imprescindibles. Despertant-nos el somriure amb la seua ironia ens desvetlava sovint els drames d'un segle tan cruel i convuls com havia estat el segle XX i amb un estil allunyat de recargolaments innecessaris. Monzó, estudiat eixe curs en la magistral classe que ens va impartir Joan Oleza, representava una continuació d'allò que l'excels autor del Grup de Sabadell havia encetat abans de la guerra i continuat, a pesar de tot, en l'exili a Mèxic.
Hui, que fa cent anys del seu naixement, continua sent referència obligada i continua oferint-nos treballs basats en la seua obra com Cançons de la veritat oculta, que s'acaba de publicar.
En Facebook hi ha des de fa uns mesos un grup que l'homenatja i on es poden seguir les diferens iniciatives que es van fent com la que impulsa Joan Pinyol de publicar alguns dels seus microcontes (gènere on va excel·lir) en el seu bloc Des de la terra del paper durant el mes de setembre.
Ací altres entrades del bloc on es fa referència a Pere Calders.
.jpg)
Entrades
