De la caracterització del text. B.5. Variació diatòpica

De la caracterització del text. B.5. Variació diatòpica
L'apartat 5 de la caracterització del text parla de les varietats lingüístiques. En distingeix de tres tipus: dialecte geogràfic (variació diatòpica), el dialecte social (variació diastràtica) i el registre (variació diafàsica o funcional). Les recomanacions de la coordinació de les proves afegeix "sobretot, [cal] veure si es tracta d'un registre formal o informal i justificar-ho, i determinar si el llenguatge és general o d'especialitat. Dimarts proppassat ens vam acostar a la noció de variació tot explicant que no parlem igual en els diferents àmbits d'ús. No parlem igual en casa que amb els amics, a l'institut. Podríem definir l'estàndard com la varietat utilitzada en els àmbits d'ús formals de màxima comunicació d'una comunitat lingüística , varietat que neutralitza els trets que manifesten les peculiaritats socials o geogràfiques. Tot i amb això, el caràcter polimòrfic del nostre model a causa de l'existència de diferents xarxes comunicatives de diferent intensitat (Barcelona, Mallorca, València...) ha incorporat alguns trets que ens poden guiar a l'hora d'assignar la pertinença a una varietat diatòpica o a una altra.La graella que he confeccionat es basa sobretot en aspectes de la morfologia verbal i els pronoms.

Pel que fa als aspectes lèxics, el lèxic molt local i exclusiu d'una zona no sol aparèixer en els textos que solen eixir en selectivitat per les mateixes característiques formals que tenen. I, a més, el lèxic és molt movedís. Ens podem trobar una paraula que tradicionalment s'ha utilitzat a Girona i a Pedreguer i a Gandia tradicionalment n'han utilitzat una altra (safareig i llavador, per exemple). Les isoglosses no són pas uniformes. D'això me'n vaig adonar per primer cop en llegir quan era ben jove La llengua dels valencians de l'admirat Manuel Sanchis Guarner. Afirmava que "aplegar" era propi de la varietat occidental del català i "arribar" de la varietat oriental. I jo, de Gandia, sempre havia sentit ambdues. (Pot ser per això, per tindre'n dues, va fer fortuna més tard entre alguns el castellanisme "llegar" que no és occidental ni oriental -bé un poc més occidental sí que ho és ...) Per això poques paraules ens poden aclarir la qüestió (no és el mateix cas amb les expressions i frases fetes que solen ser més exclusives).

Al capdavall, l'usuari d'una llengua pot (ha de, matisaria jo) poder utilitzar qualsevol paraula de la llengua perquè TOTES són seues. Per tant, malament podrem justificar la pertinença a una varietat dialectal determinada amb exemples exclusivament lèxics.



Per cert, deu haver-hi alguna raó per la qual en castellà no solen fixar-se en les variacions diatòpiques (que les hi ha i moltes) i en valencià sí? Deu ser també símptoma de minorització? Lluís Vicent Aracil en diu alguna cosa al respecte en Sobre la situació minoritària .