Dos i dos són quatre (o no)

Ahir vaig repartir fulls de teoria sobre la Derivació i la Composició i un text de Manel Rodríguez-Castelló, La quimera de l'or, del qual vaig posar de moment els exercicis lexicogramaticals.
Vam tindre una interessant discussió sobre l'abast de la noció d'intertextualitat i quan parlarem de pressuposicions i quan d'intertextualitat. La discussió ens va portar al concepte de lector model. El lector model hauria d'arribar a captar totes les pressuposicions i intertextualitats que conformen el marc de referència del text. A major distància del lector model menys es comprendrà el text tal i com voldria l'autor. De vegades el lector es distancia per "excés", i hi veu aspectes que l'autor no havia previst, almenys conscientment. La informació implícita dóna molt de si en els textos escrits per autors amb un bagatge de coneixements, amb uns coneixements enciclòpèdics abundants i complexos.
Tot això ens portà a parlar de l'exactitud inexistent en molts aspectes del comentari, si més no. Ho vaig exemplificar amb aquell que pretenia que la "seua" solució al tema d'un text era l'única vàlida possible. Jo li vaig dir que unes altres opcions també serien vàlides perquè el tema que vegem en un text depén de la distància que tinga el lector respecte al lector model. I, evidentment, no podem pretendre que tots els lectors ho siguen. On posar el límit de la validesa del tema d'un text seria l'assumpte a plantejar. Jo, òbviament, tenia també "un altre tema" respecte al mateix text que pensava més adient però sempre no únic.
Com alguns haureu deduït, la vida també és això: sense UNA solució única als diversos esdeveniments sobre els quals hem de prendre opció. I, tal com ha avançat la medicina, si l'encertes l'endevines (i t'ho apuntes per a l'altra).

EXERCICI: Escriu 15 línies (amb fonts bibliogràfiques) sobre Manuel Rodríguez-Castelló.

Ací teniu un fragment del seu poema Fil de vint, musicat per Miquel Gil de qui podeu vore un videoclip d'una altra cançó (Tinc una pena) del seu darrer disc Eixos