Premis literaris, dolçaina i transmissió generacional

La transmissió generacional és un factor decisiu per al manteniment de les característiques identitàries d'un grup social. És clar que no és l'únic factor decisiu. En els processos de canvi radical de les condicions estructurals de socialització (com, per exemple, els coneguts com processos de modernització), el bandejament d'allò heretat és sovintejat, sobretot d'aquells trets que queden associats a "propis d'èpoques passades".
Quan la transmissió es perd, és més difícil (tot i que no impossible) la recuperació d'un tret degudament actualitzat. La recuperació, a Catalunya, les Illes i amb menys intensitat el País Valencià, de l'ús literari de la llengua en la segona meitat del XIX en seria un exemple. Però, com costa recuperar l'ús d'una llengua després d'haver-se deixat d'usar familiarment! En els processos de renormativització (en el sentit de valors, actituds i normes socials) social els canvis són més possibles...
Aquesta setmana han estat premiats quatre escriptors de tres generacions diferents. La transmissió generacional entre el subgrup dels literats sembla garantida. Un altra qüestió a debatre seria el grau de recepció social de la seua obra... Ignasi Mora (Premi Mallorca amb Ulisses II), Joan Garí (Premi Joanot Martorell amb La balena blanca), Maria Josep Escrivà (Jocs Florals de Barcelona amb Flors a casa) i Maria Àngels Gregori (Premi Ausiàs March amb Llibre de les brandàlies) representen eixa transmissió de l'ús literari del valencià entre nosaltres. Per cert, tres saforencs i un (si no m'equivoque) borrianenc amb vincles familiars a Gandia. A quants usuaris (quasiusuaris i exusuaris) els arribarà, els importarà o els afectarà? Més o menys que als usuaris d'altres llengües no minoritzades? La pregunta deu ser retòrica. La literatura no és, malauradament, objecte de consum de masses a casa nostra. I així ens va.
De la mateixa manera que la literatura en valencià brolla de bell nou, després d'una pluja fina però intensa, a partir dels 70 i 80 del segle XX (encara que de vegades com l'oasi en el desert), la dolçaina havia caigut prou en desús i s'havia associat a allò propi del passat. Quan s'han perdut les baules de la cadena, cal fer-ne de noves. Frederic Santamaria en va construir de noves perquè el so de la dolçaina tornara a sonar en la nostra comarca amb més força que mai. Per això, acaba de rebre un merescut homenatge hui mateix arran dels 20 anys del Grup de Dolçainers i Tabaleters de la Safor (UPG) en un teatre Serrano de Gandia, ple de gom a gom.
Mantindre els trets identitaris no és repetir el que han fet els antics. És conservar per construir originalment noves maneres de mostrar-nos al món sense esdevenir simples còpies servils de ningú.
Enhorabona a tots quatre i al Grup de Dolçainers i Tabaleters de la Safor.

EXERCICI: Algun dels escriptors esmentats ha recuperat l'ús del valencià que ja no se li va trasmetre familiarment com a conseqüència del procés de substitució. En coneixes algun cas semblant, de recuperació de la baula perduda? Descriu-lo el més detalladament possible sense esmentar els detalls personals.