Benvolgut Àngel,
Fa 28 anys el malaguanyat i estimat Vicent Costa, que
et coneixia de la teua etapa a Oliva, va saber les ganes de Josep Vicent López
per aconseguir una plaça a Cullera, el seu poble, i et va convéncer que el
millor per a tu era estar prop de la família, amb ta mare al Benicolet nadiu i
la teua germana resident a Gandia. Així baratàreu les vostres places i
t’incorporares al nostre centre, l’IES Ausiàs March, el curs 1989-90. Una
decisió que, sens dubte, fou una sort/un bé de Déu per a tots aquells que hem
pogut compartir amb tu aquesta professió apassionant, i que ens hem aprofitat
de la teua manera de ser i de totes les teues virtuts com a persona en estos anys,
de vegades massa convulsos, de vegades més asserenats i plens, però sempre
enriquits amb la teua amistat i bonhomia.
D’ençà que vas arribar ens conquerires el cor amb la
humilitat irreductible d’aquells que no necessiten demostrar la seua saviesa a
tort i a dret. Altrament, tu sabies que el coneixement pregon no es basa
simplement en l’acumulació de textos, dades i estructures transmesos des d’una
poltrona allunyada dels altres sinó en la comunicació amb els que t’acompanyen
en la vida per construir entre tots la comunitat de persones dignes, lliures i
desvetlades a què molts aspirem. Aquella
comunitat de persones en què, com diria el teu admirat Lluís Llach, els xiquets
responguen a la pregunta “Què vols ser de gran?” amb un “Vull ser una bona
persona”. No endebades havies assimilat ben bé els
aspectes fonamentals dels teus anys de formació, i t’havies allunyat
irremeiablement de l’individualisme, tothora egoista, per esdevenir conscient
que som persones en la mesura que tractem els altres com a tals, des de l’amor
i el respecte, des del reconeixement i la generositat. I és això el que has
destil·lat tots estos anys, dia a dia, amb els companys, amb els alumnes, amb
tots els que han viscut amb tu esta aventura de la docència. Per això, les
teues classes s’han amerat de bondat i coneixement alhora i, cada volta més, em
recordaves aquell primer mestre que em sabé conduir amb alegria i optimisme per
la senda de la cultura i l’estima per la llengua i el País.
Tu venies d’una generació que covà en els jóvens més
inquiets tota eixa estima, i això et portà a estudiar Filologia i a exercir de
professor de Valencià des del 1983, amb la voluntat irreductible de “salvar els
mots i retornar el nom a cada cosa”, per revertir un procés de substitució, que
semblava imparable, tot ampliant els usos formals i informals de la llengua
dels pares. I a Gandia, et trobares amb una situació sociolingüística que no
era la de la teua Vall d’Albaida. El canvi de llengua de transmissió
generacional estava molt més estés i el percentatge de xicons i xicones que no
tenien el valencià com a llengua d’aprenentatge primari hi era molt més
nombrós. Però tu, amb la teua
professionalitat, indestriable del teu tarannà, ens has mostrat la manera de
ser millors docents cada dia perquè mestres com tu han estat i són
imprescindibles per véncer tantes resistències i inèrcies, interioritzades
generacions rere generacions i que menystenen atàvicament encara la llengua i
la cultura pròpia dels valencians. Aigualir prejudicis, injectar autoestima,
construir consciència lingüística, estimar la llengua mentre s’aprenen normes,
lèxic i morfosintaxi. Les teues classes desprenien l’aroma de les motivacions
positives, les que servixen de debò per “capgirar la situació”.
I així, sense fer soroll, has anat fent perquè no has
oblidat mai que el centre i l’essència de l’educació no són ni els mestres ni
els alumnes sinó les relacions. Comprenies que el camí adequat no és
necessàriament el camí invariablement recte sinó que la flexibilitat és
necessària per conviure amb les persones i també per ensenyar. Perquè, al
capdavall, la comunicació és compartir, tindre coses en comú que abans no es
tenien servint-se del que ja es té. I això s’aconseguix aproximant-se mútuament
i, per tant, l’esforç ha de ser col·lectiu, tant d’alumnes com de professors. I
eixa premissa l’has seguida ara i adés fil per randa.
I la comunicació ha d’anar acompanyada de l’estima
pels altres, que és el que ha guiat el teu treball, la teua vida. I com que has
donat estima també n’has rebut com quan els alumnes amb una actitud clara i
decidida desmuntaren la injustícia atziaga que et va travessar cruel i amarga.
O quan amb les malalties darreres que t’han perseguit immisericordes els
companys amoïnats alertaven dels perills que t’assetjaven i te’ls apartaven perquè
no prengueres mal. O fins i tot ara... Para atenció, no escoltes les paraules
boniques d’agraïment de tants alumnes que estan hui ací acompanyant-te? Els primers
alumnes de la industrial Sabadell on vas començar les teues classes, els de
l’agrícola Oliva on retornares al País estimat i els de la comercial Gandia on
has passat anys i panys. Perquè sí, tots ells també estan ací entre nosaltres. Tanca
els ulls, Àngel, i ho comprovaràs! No veus els seus rostres que t’acullen
somrients, no escoltes els seus batecs de volença? No veus com sí que han
valgut la pena tots els sacrificis que has esmerçat sense descans al llarg
d’estos 34 anys? Clar que sí.
Perquè com ha escrit l’enyorat Carles Capdevila “les
lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per
convertir-se en digitals. Però la força i la influència d’un bon mestre sempre
marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim
justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes,
assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó
pel que aprendran d’ell”.
Ara, Àngel, disfruta del teu jubileu merescut i assaborix,
com ja estàs fent, la teua acció incansable pel bé comú, les teues lectures
profitoses, els teus escrits profunds i esclaridors, les teues estades
contemplatives, l’amistat dels pròxims, la família estimada. Sigues sabedor que
ací a l’institut has deixat una petjada inesborrable i que l’estima de tots els
que et volem t’acompanyarà tota la vida.
Josep Alandete
Gandia, 7 de juliol de 2017
Vídeo per gentilesa de la companya Adela Cascales.
P.S. Este escrit va ser llegit en el dinar final de curs, que homenatjava els quatre companys que es jubilaven durant el present curs: José Antonio Valero, Concha Ramírez, Josep F. Tarrazó i Àngel Canet.
.jpg)
Entrades
