Precisament, escorcollant per la xarxa, m'he assabentat dels premis de la Crítica 2009 als millors premis publicats en el 2008. Pel que fa als llibres en llengua catalana, els crítics de tot l'Estat han premiat Rebel·lió de la sal, de l'amiga i companya Teresa Pascual, a qui donem la nostra enhorabona per aquest reconeixement, fruit d'una trajectòria constant i valuosa. Llegiu-ne alguna cosa del que se'n diu a la blogosfera: Castell de cartes, A tall d'invocació.
L'autor premiat en l'apartat de narrativa ha sigut Joan Francesc Mira per El professor d'història, darrera novel·la de la trilogia que té com a eix central Purgatori.
ACTIVITAT: Trieu un poema de Teresa Pascual i justifiqueu-ne la tria.
.jpg)
Entrades
9 comentaris:
Realment ens en podem sentir orgullosos que dos autors valencians hagen guanyat aquest premi tan important i reconegut. Pel que fa a la Teresa Pasqual, és un reconeixement ben merescut. No vull dir que el de Quico Mira no ho siga, alerta!! Vull dir que està molt bé perquè és una persona que s'esforça molt en la seua tasca literària i és saforenca!!!
Des d'ací m'unisc a la felicitació a la companya de treball (i també al Francesc Mira)... Enhorabona!
Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.
De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.
Després de les frases, després dels mots,
el vel espés amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma
en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.
He triat aquest poema de Teresa, que forma part de "Flexo", el seu primer llibre. Parla de la supremacia dels gestos, de la mirada, de la forma en què actuem sobre les paraules, que sovint no poden expressar els sentiments i les sensacions que tenim, i que sols la nostra forma d'actuar pot rebel·lar.
Pregunt'm el perquè d'aquell acord que ens ca tancar a tu dins, a mi dins de les parets d'aquesta casa nostra, pregunta-m'ho ara que retrobem, mare, les claus de tantes inquietuts.
Res no han resolt els anys que ens han portat, a tu, a esperar darrere la persiana, a mi, a arrebar sempre tard a les coses, i aquella fam que as heretat d'un temps de por, de guerra i cues impossibles, se t'ha instal.lat als ulls i ja no és fam i ni tan sols és por, mare, què és?
He triat aquesta poesia, perque al llegir-la em reacorda a ma mare, quan de xicotet m'esperava al sofà desperta per vore a com arrivava i a les hores que ho feia. ---- no es por lo que te la mare (de la poesia), sino , al meu entendre es preocupació per saber si la seu filla be a casa.
Eduard Costa
per cert, pertny a l'obra "El temps en ordre"
Adormia amb el meu el teu dolor
i amb una veu que no sé d’on em treia,
recordava per tu tots els viatges
-aquella mar de sofre, el sol, el vent...
Et parlava sense poder parlar
i de la mà a la que tu t’agarraves,
et guiava sense poder els somnis.
Eren quasi les dotze de la nit.
Al corredor de l’hospital, la pena.
Aquest fragment pertany a "In memoriam".
L'any passat vaig tenir com a profesora d'optativa a Teresa Pascual i vaig tenir la sort de saber el que pretén dir en algún dels seus poemes.
Encara que aquest fragment tracte sobre la mort d'un ser vuigut, comenta alguns del records de quan era menuda, com és el cas de la mar, tal i com ens ho contava amb un somriure en aquelles classes de psicologia.
Sobre l'arena a fosques,
la lluna ha obert camins
que atravessen la mar
- línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres, el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
- lliris deneu i calç
que acompanyen la lluna.
El temps en ordre : Teresa Pascual
He triat aquesta poesia, perquè a la tercera vegada que m'he la he llegit le trobat un significat de: Encara que les coses no vajen be, (Sobre l'arena a fosques)no es te que perdre mai l'esperança (la lluna ha obert camins que atravessen la mar. Segurament aquest no siga el signicat que li haura volgut donar Teresa quan l'ha escrita, però quan la llig, en fa pensar que encara que no ixquen els resultats que espere, i no hem vajen be les coses, no tinc que tirar la toballola.
Eduard
Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l’arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s’escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.
Escollit aquests versos de Teresa Pascual perquè fan una descripció de la realitat en la diu lo bonic i maravillos que és el món.
Joan Malonda
Blanca Aleixit
Construíem paraules de ciment
i creàvem paraules de silenci.
La finestra entreoberta, la finestra,
el marc de la foscor més grisa i ampla.
Si et parlava, tancaries les mans
i tu no deixaries que em parlaren,
si et besava, tancaries els ulls
i tu no deixaries que em besaren.
(De Les Hores, 1988)
He escollit aquest poema de Teresa Pascual perquè segons el que jo he entés parla del no fer i no deixar fer-ne. És el jo no faig això però no deixe que tu tampoc ho facis.
Publica un comentari a l'entrada