Introducció a la postguerra

Hem començat llegint i comentant aquest poema de Màrius Torres, La ciutat llunyana. Prèviament, vaig explicar enigmísticament com una part dels vençuts formaven part dels que intentaven capgirar la situació de minorització que per a alguns començava al segle XVI i per a altres al XVIII. Un capgirament que (amb diferent intensitat) s'havia encetat a Catalunya, València i les Illes durant el XIX i que a Catalunya havia arribat a aconseguir una àmplia extensió de l'ús durant la República. Després d'uns intercanvis vam arribar a la conclusió que al XVI havia esdevingut l'inici de la construcció de l'Estat nació amb la unió dinàstica de Castella i Aragó (i la tendència a la uniformització i la minorització del valencià) mentre que al XVIII s'esdevé la Guerra de Successió amb els Decrets de Nova Planta, que decreten la pèrdua de lleis pròpies i la marginació legal de la llengua. La Renaixença era el moviment que engega el procés de dignificació de  la llengua al XIX. Amb la victòria franquista, ve l'exili i la mort de molts que s'uneixen als que la guerra va produir en persones de totes les ideologies. La ideologia que triomfarà arrasa amb els ideals republicans i de llibertat, així com amb els de dignificació del valencià, atés que es basava en els plantejaments uniformitzadors i autoritaris de l'estat, que uneixen el feixisme amb la tendència uniformitzadora encetada amb la construcció d'Espanya com a estat-nació a partir del XVI i  que els escassos intents de períodes respectuosos amb la diversitat.
Hem llegit el poema i he proposat com a exercici que hi identificaren  els aspectes que il·lustren el sentiment dels exilats i els vençuts.
Després, hem començat amb Pere Calders, de qui ja havíem parlat, i que ens ha servit per a il·lustrar algun aspecte dels escriptors de la diàspora amb el conte 'Fet d'armes'.


LA CIUTAT LLUNYANA

Aux captifs, aux vaincus, à bien d'autres, encor...

Baudelaire

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
   1939


Vos adjunte un vídeo sobre Calders