De la variació diatòpica

En un apunt d'un curs anterior vaig deixar escrit més o menys el que vinc repetint. La morfologia verbal (1a persona del present d'indicatiu i subjuntiu sobretot) i les combinacions binàries de pronoms febles amb li és el que més clarament ens pot ajudar a identificar una varietat diatòpica com una altra. El lèxic és mòbil i per això és difícil d'assegurar que un mot molt utilitzat en estàndard caracteritza diatòpicament un text. Si no ets usuari habitual de textos formals les pífies poden ser considerables. He posat l'exemple tristament famós de gairebé, que encara que en principi era característic d'una varietat diatòpica l'ús que se n'ha fet (al costat de quasi) en els àmbits d'ús formals l'invalida per a qualsevol reconeixement geodialectal.
Un exemple d'això ens l'ha donat un dels textos que hem analitzat, a l'atzar, tret de Vilaweb on Vicent Partal escrivia un text amb pocs trets diatòpis: dos lèxics (eixir i aigüera) i un subjuntiu (hi haja). L'adscripció diatòpica dels dos mots ens demostraria la dificultat de basar-nos exclusivament i principal en el lèxic.
He proposat com a exercici la recerca de notícies i articles d'opinió de mitjans digitals perquè s'analitzen diatòpicament (si cal) i de passada servisca com a zàping del quiosc digital en valencià.
Tot en el benentés que pense que la mateixa inclusió d'aquesta qüestió en selectivitat és una prova més de la minorització que patim (en castellà no ho pregunten mai).