QUIM MONZÓ (I)

L'any 78 avançava delerós mentre la Transició maldestra ens reservava frustracions a tots aquells que havíem cregut que un altre País Valencià era possible. Havia decidit abandonar definitivament els estudis d'Econòmiques, descoberta la trampa que suposava acceptar uns marcs teòrics que ara, al cap de més de trenta anys, han donat el seu fruit amb la crisi econòmica provocada pels especuladors decidits a desmantellar l'Estat de Benestar, consensuat a l'Europa de la postguerra mundial. M'hi vaig concentrar en la Filologia. Aquell any també va començar un grup de línia en algunes assignatures. L'any anterior ja n'havia tingut en Econòmiques, amb Vicent Soler explicant Estructura econòmica i posant-nos en l'examen com a pregunta 'El cost de l'aire', que em va servir per aprovar-la encara que no coneguera el concepte popularitzat més tard d'externalitats. Aquell curs a Filologia fou molt especial. Les classes de llatí, amb unes traduccions pulcríssimes i belles de Jordi Pérez (i amb una companya, Rosario, que les acabava de seguida i ens deixava a tots bocabadats, sobretot als que veníem de ciències). Però on vaig disfrutar va ser en l'assignatura de Crítica Literària on un jove Joan Oleza ens acomboià en una viatge per l'anàlisi i el gaudi de la literatura més actual. Va començar amb  Isa Tròlec, el narrador trencador de la nova narrativa valenciana amb Ramona Rosbif, i després continuà Quim Monzó amb el seu primer recull de contes, Uf, va dir ell. Amb el primer conte, Història d'un amor, vam engegar un seguit d'aproximacions que ens féiem veure els mecanismes que ens fascinaven ja des de la primera lectura d'aquella història que narrava un coit interminable. I així, guiats de la sàvia mà del bon professor, vam assaborir aquella literatura fresca, trencadora i que connectava amb una sensibilitat que fugia dels tòpics i els encarcaraments.
 Érem un grup nombrós però més reduït que els que se n'anaren a l'altre grup. Al marge de l'alumne 'major', Ricardo, ja periodista en Las Provincias, tot un seguit de jóvens amb inquietuds semblants ens férem ben amics al redós de les energies que la nostra joventut compromesa i il·lusionada abocava sense parar. Teresa, Carme, Josep Lluís, Josep, Laura, Imma, Josep Manuel, Paco... vam fer rogle aquell any en què també la lluita contra un Decret de Bilingüisme marginador del valencià ens portà a manifestacions, esglais, corredisses davant de grisos, i mogudes que en bona part començaren a partir d'aquell 2n curs de la facultat de Filologia i que s'escamparen per tota la Universitat valenciana... i més enllà, com ens adonàrem quan un entusiasta Sal·lus ens envià l'adhesió de la Facultat de Teologia a la vaga contra el Decret ... un miratge en l'església valenciana que ell mateixa ens acaba d'explicar en un aclaridor article.
En eixe context especial, Quim Monzó aparegué en les nostres lectures i esdevingué, d'aleshores ençà, imprescindible tant en la seua vessant de narrador, com en les aparicions televisives o els articles periodístics, que configuren una obra fonamental i imprescindible.


Uf, he dit jo.