D'estàndard i prejudicis lingüístics

Divendres vam dedicar la classe a continuar corregint els exercicis per a nadal. Corregint corregint van eixir uns quants temes interessants:
a) Diferència entre llengua i dialecte
b) Cristal·lització de les llengües romàniques
c) Prejudicis lingüístics difosos
d) Estàndards únics per a cada llengua o paraestàndards. Estàndards orals i escrits
e) El nom de la llengua veïna a Sud-amèrica

a) vaig intentar aclarir la confusió [difosa per polítiques lingüístiques que els interessa(va)] d'identificar una varietat diatòpica (dialecte geogràfic) o diastràtica (dialecte social) amb 'la' llengua. Es va comentar una aproximació al concepte de llengua [versió casolana: sumatori de totes les realitzacions, actes de parla, utilitzats en el passat, present i les potencialitats que es manifestaran en el futur], concepte abstracte, la realització concreta del qual són totes i cadascuna dels actes de par(au)la que fem. Aproximació basada en la distinció saussureana de langue/parole.
Una llengua, per tant, no es parla en un territori sinó per tots els membres d'una/es comunitats lingüística/es que reconeixen un model lingüístic com a comú.

b) Parlant de models, en la construcció i compartició d'un model lingüístic determinat rau el fet de la cristal·lització de les llengües romàniques (i tutti quanti). Hem explicat la major quantitat de models que cristal·litzen al nord de la Península Ibèrica en comparació als que cristal·lizen a la resta de la Romània (territoris on cristal·litzen llengües romàniques). I hem explicat algun perquè del xicotet abast territorial en eixe moment de les llengües romàniques peninsulars en comparació a l'occità i el francés, sobretot.
Hem escorcollat la resposta fins a trobar entre tots la importància del fet fronterer i els espais comunicatius existents. L'abast de cada espai comunicatiu (comercial, econòmic...) delimita la identificació d'un model escrit per a un conjunt de multituds de manifestacions fonètiques diferents. ôbviament, prèviament, eixos espais comunicatius havien acostat/distanciat el pseudosabir romànic existent en l'Antic Imperi Romà d'Occident no incorporat a la civilització islàmica i on va acabar sent substitut abans de cristal·litzar en cap model.
Això ens ha portat a una de les divises de la classe d'ahir: No hi ha cap llengua que realitzen fonèticament exactament igual tots els seus usuaris. És una premissa de tots els models escrits de totes les llengües. Els models escrits neutralitzen eixes diferències concretes a l'hora de parlar.

d) Una conseqüència de la minorització és quan els usuaris d'una llengua minoritzada només assumeixen com a propi, l'accent més pròxim. (exemple d'Irlanda, per distanciar-nos). És un prejudici lingüístic com el d'estigmatitzar una manera de pronunciar una llengua, que és el que es va fer en el castellà a Espanya amb tots els accents que no s'aproximaven als del model central que era l'únic que se sentia en els mitjans de comunicació.

c) Això ens ha portat a allò d'un estàndard únic per llengua. hem conclòs que és més fàcil que hi ha estàndards orals diversos que escrits. En qualsevol cas depén de diversos factors, entre els quals estaria el dels espais comunicatius existents en cadascuna.

i e) I parlant de discursos difosos. Un dels més abassegadors des de finals del XIX ençà ha sigut l'intent de generalitzar el nom d'espanyol per a designar la llengua castellana. Una de les raons és el fet que a Sud-amèrica es deia així. Porte molts anys fent la pregunta als alumnes i el 95% diuen castellà en casa (procedisquen d'on procedisquen). Amb dues excepcions: alguns alumnes d'ací i sud-americans d'Uruguai i Argentina. N'he esbossat una hipòtesi per a aquest darrer cas: la immigració italiana provocaria el canvi en eixos països per 'competir' en igualtat de condicions: llengua amb nom d'estat.