dimecres, 21 de novembre de 2007

Dos i dos són quatre (o no)

Ahir vaig repartir fulls de teoria sobre la Derivació i la Composició i un text de Manel Rodríguez-Castelló, La quimera de l'or, del qual vaig posar de moment els exercicis lexicogramaticals.
Vam tindre una interessant discussió sobre l'abast de la noció d'intertextualitat i quan parlarem de pressuposicions i quan d'intertextualitat. La discussió ens va portar al concepte de lector model. El lector model hauria d'arribar a captar totes les pressuposicions i intertextualitats que conformen el marc de referència del text. A major distància del lector model menys es comprendrà el text tal i com voldria l'autor. De vegades el lector es distancia per "excés", i hi veu aspectes que l'autor no havia previst, almenys conscientment. La informació implícita dóna molt de si en els textos escrits per autors amb un bagatge de coneixements, amb uns coneixements enciclòpèdics abundants i complexos.
Tot això ens portà a parlar de l'exactitud inexistent en molts aspectes del comentari, si més no. Ho vaig exemplificar amb aquell que pretenia que la "seua" solució al tema d'un text era l'única vàlida possible. Jo li vaig dir que unes altres opcions també serien vàlides perquè el tema que vegem en un text depén de la distància que tinga el lector respecte al lector model. I, evidentment, no podem pretendre que tots els lectors ho siguen. On posar el límit de la validesa del tema d'un text seria l'assumpte a plantejar. Jo, òbviament, tenia també "un altre tema" respecte al mateix text que pensava més adient però sempre no únic.
Com alguns haureu deduït, la vida també és això: sense UNA solució única als diversos esdeveniments sobre els quals hem de prendre opció. I, tal com ha avançat la medicina, si l'encertes l'endevines (i t'ho apuntes per a l'altra).

EXERCICI: Escriu 15 línies (amb fonts bibliogràfiques) sobre Manuel Rodríguez-Castelló.

Ací teniu un fragment del seu poema Fil de vint, musicat per Miquel Gil de qui podeu vore un videoclip d'una altra cançó (Tinc una pena) del seu darrer disc Eixos





1 comentari:

Mónica ha dit...

Manel Rodríguez-Castelló naix a Alcoi el 1958. Ha publicat els poemaris "La ciutat del tràngol" (1979), "Esbós d'un cos"(1983), "De foc i danses"(1987), "L'acròbata dels ponts"(1989), "Erosions"(1994), "Ambaixada de Benialí"(2000), "Música del sentit"(Tria personal 1978-1999)(2002)iHumus(2003). Ha rebut entre d'altres el Premi Octubre de Poesia de l'any 1978, el Premi de la Crítica del País Valencià del 1983, el Vicent Andrés Estellés de Burjassot de 2001 i el Premi d'Assaig Ciutat de Vila-real 2001, aquest darrer per la seua selecció de columnes periodístiques Els dies contats (2002). Així mateix ha fet incursions en el terreny de la narrativa amb participació en les obres col·lectives "La vida sexual de Fernando Pessoa"(1994) i "Llibre d'escolaritat"(2004),el teatre, amb l'adaptació de rondalles d'Enric Valor "Això diu que era"(1994) i l'edició filològica i la crítica amb l'antologia d'Ausiàs March 35 poemes d'amor (1998).
Col·laborà al periòdic Ciudad d'Alcoi (1992­1994/1997-2001). Des del 1998 publica una columna setmanal al diari Levante.
Fou cofundador i director de la revista "Lletres de Canvi"(1980-1983). És membre de la Secció Catalana del PEN-Club Internacional i president de l'associació cultural Amics de Joan Valls i Jordà, d'Alcoi, que des del 1983 organitza el premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez.

Bibliografia: http://sapiens.ya.com/joan-navarro/alfa/alfa25/rodriguez.htm
[Data de consulta 23 de novembre de 2007]